“Volem votar”. “La democràcia és imbatible”. “El Govern legítim de Catalunya és l’escollit a les urnes”. Però la democràcia en té o no de límits? Sí, però no és la llei.
Aquesta és una de les principals disputes que ens deixa el procés des de fa 5 anys. D’una banda, el respecte i reivindicació de la voluntat expressada en una urna aquí i ara. De l’altra, una democràcia formal que només respecta la voluntat expressada sota les regles acordades anteriorment.
Però aquest debat no és del tot encertat en aquests termes. Clar que quan es van consolidar les democràcies constitucionals es va decidir limitar el poder absolut d’un Parlament. I no és un tema de divisió de poders, estrictament, sinó de la concepció que es té de la sobirania expressada a les urnes. Molts teòrics, i és necessari, veuen els perills d’un Parlament que consideri la seva legitimitat il·limitada, i és per això que a la pràctica es decideix limitar aquest poder a través de les regles consensuades pel poble sobirà en un moment “creador” de l’Estat, amb una constitució invulnerable (i reformable).
És evident que la redacció d’una Constitució interpel·la al poble de forma directa en un moment de transcendència, i això li suposa al poble una responsabilitat i debat que requereix respecte per part d’una majoria circumstancial determinada. El Tribunal Constitucional, en aquest cas, diferencia entre el poble sobirà expressat en un moment constituent i el cos electoral que s’expressa com a constituït.
Però aquesta forma d’entendre la democràcia i el poble fa temps que es troba en transició. Per una banda, pel fracàs de les democràcies representatives i les necessitats i voluntats d’apropar el poder a la democràcia directa. No existeixen teories clares ni gaire esteses, i de moment es debaten les opcions, però cada vegada es relaciona més una democràcia participativa a una democràcia avançada. I per l’altra, en el dret internacional fa temps que es treballa en la teorització d’unes regles o normes superiors que no ho són perquè les incloguem en un text jurídic sinó perquè el seu contingut és unànimement inviolable.
La base d’aquestes regles superiors i imperatives (ius cogens) són els drets fonamentals. Uns drets, que des de la seva concepció, s’entén que no requereixen reconeixement per a existir. I no, entre aquests valors suprems, exigibles a qualsevol estat i persona, no es troba la legalitat. Si des d’altres estats no s’impliquen, no és per respecte a la legalitat, sinó perquè respecten la sobirania, un altre principi bàsic.
Clar que la voluntat del poble expressada a través de les urnes ha de tenir límits. Programes electorals, Governs i referèndums no poden tenir un poder il·limitat, perquè una majoria “ara” no pot decidir que els valors consensuats per tots durant generacions no són vàlids. Però això s’ha de matisar si aquesta nova majoria pretén exercir i protegir drets fonamentals i no en viola cap d’altra.
Aquesta és la lògica que permet entendre la desobediència civil que ha estat exitosa al llarg dels anys. I és el que hauria de permetre entendre que el procés independentista és democràtic malgrat atemptar contra la llei establerta. No és que els representants i ciutadans independentistes creguin que qualsevol cosa votada es converteix en democràtica; sinó que a través dels vots conquisten drets.
Un procés que persegueix l’exercici del dret a la participació política, a la llibertat d’expressió i a l’autodeterminació i que, per contra, ha vist vulnerats aquests drets amb totes les actuacions de l’estat espanyol, no és il·legal, és purament i radicalment democràtic.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
