La llei de la mobilitat sostenible, necessària i també insuficient

Al Congrés dels Diputats està en tràmit el Projecte de Llei de Mobilitat Sostenible. L'Associació per la Promoció del Transport Públic (PTP) i altres 13 entitats hi estem treballant de valent, ja des d’abans que el govern aprovés el Projecte. Creiem que és una llei necessària, oportuna i esperada, doncs no tenir-la suposa una important diferència si ens comparem amb països del nostre entorn.

Especialment pel que fa al finançament del transport públic: mentre arreu mereix un text legal que garanteix la seva estabilitat, aquí depenem cada any de les discussions puntuals sobre els pressupostos públics, sempre sotmesos a negociacions d’última hora entre els partits, sovint no gaire transparents per a la ciutadania. És una forma de funcionar desfasada i perniciosa per als interessos públics.

Per tant, ens satisfà que hi hagi una llei estatal de la mobilitat i que aquesta sigui sostenible, a la qual s’incorpori el dret a la mobilitat de les persones que permet satisfer altres drets, no només la regulació dels diversos sistemes de transport que fem servir per als nostres desplaçaments. Es crea, encertadament, un autèntic sistema nacional de mobilitat sostenible, es preveu la compartició de les dades i la seva integració per a la millora del sistema, s’aposta per l’experimentació i es regulen les obligacions de servei públic que han de vetllar perquè els usuaris tinguin una prestació de serveis de qualitat.

També reconeixem la dificultat de construir un text regulador d’una matèria complexa, que afecta a tots els nivells de les administracions públiques i també a operadors privats, que ha de convèncer de la voluntat d’una futura modernització i, alhora, reflectir quin és el model present i donar resposta a les demandes del moment.

Però en un context com l’actual, d’emergència climàtica i dependència energètica, on hi ha consciència sobre les insuficiències clares del nostre model, estem treballant un text que no cobreix les expectatives i resulta poc ambiciós. És així perquè no incorpora l’obligació d’assolir objectius concrets i calendaritzats de descarbonització o neutralitat climàtica abans de 2050, amb objectius intermedis per a la reducció d’emissions pera a 2030 i 2040 -en relació als nivells de 1990. I cal saber que en el seu dia es va aprovar el compromís de fer-ho, quan es va aprovar la Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica.

Des del punt de vista del transport públic, es renuncia a que el seu finançament sigui nuclear en la nova llei -com estava previst inicialment. A més, no es defineix un esquema objectiu que permeti entendre que es busca un futur sistema multimodal que tingui com a columna vertebral el transport públic -en especial el sistema ferroviari-, que alhora hauria de tenir un objectiu d’increment del nombre de trajectes en el transport de viatgers i de mercaderies per ferrocarril.

És més, en comptes de preveure mecanismes per a l’apertura de noves línies ferroviàries, la llei preveu com justificar-ne el tancament en base a criteris econòmics. No hi ha el compromís de millorar les connexions transfrontereres i la potenciació dels trens nocturns, iniciativa que està sumant adeptes a tota Europa. No hi ha previsions de crear targetes úniques de transport, que facilitin els moviments de la gent sense patir la dispersió que significa l’existència de diversos operadors i responsables del servei.

Hi ha una regulació escadussera de les Zones de Baixes Emissions, sense preveure la implantació de peatges urbans o altres vies per a la fiscalitat ambiental, sinó el seu mer estudi i anàlisi. Cal dir que, com a país, en aquesta matèria estem molt per davant de la fase d’estudi, de manera que les Administracions s’han d’atrevir a fer un pas més enllà i no quedar-se en les simples declaracions d’intencions. També observem que, si no es modifica, serà una Llei més pensada per als sistemes administratius que per a la ciutadania usuària del transport. Finalment, en el text no hi ha una especial presència de l’imprescindible objectiu de millorar les connexions en les àrees despoblades i zones rurals.

Però, tornant al principi, el que ens preocupa més és la manca de previsions valentes pel que fa al finançament del transport, en un moment en què la crisi econòmica post-guerra Ucraïna ha justificat l’adopció de mesures com la gratuïtat o reducció de preus, que no han anat acompanyades de garanties d’estabilitat per tal que el sistema no pateixi més, fins a degradar-se de forma irreversible. La llei preveu un màxim d’aportació de l’Estat als sistemes urbans de transport públic, però en canvi no preveu un mínim, que és el que en garantiria l’estabilitat.

És el moment d’exigir a les administracions compromisos clars al respecte, doncs està en perill la pròpia sostenibilitat del sistema, no només la seva imprescindible millora i modernització. No és de rebut que els governs vulguin beneficiar-se dels rèdits electorals que creuen que els reportarà la reducció del preu del transport públic, però no vulguin fer-se càrrec d’incrementar els ingressos públics per poder sufragar els costos de les seves pròpies polítiques.

Per tot això i moltes altres qüestions, hem presentat un total de 64 esmenes al Projecte de Llei i estem en contacte amb tots els grups polítics per fer escoltar la nostra posició. Hem fet diversos webinars i posem tota l’energia disponible per aconseguir millores.

És el moment que hi hagi un general coneixement d’aquesta tasca i que ens ajudeu des dels vostres diferents espais de treball i reflexió, per aconseguir el màxim de millores al Projecte. Mereixem una llei de mobilitat sostenible i finançament del transport públic que sigui molt bona, perdurable, estable i modernitzadora. De tots i totes depèn el resultat final i necessitem comptar amb el suport suficient de la gent que senti que aquest tema importa, com ho sentim nosaltres, la gent de la PTP.