Aquest passat que no ha de caure en l’oblit

Membre actiu del Partit Comunista d’Espanya des del 1944, he estat primer activista des d’onze anys en els serveis d’informació republicana i enllaç del moviment de la Federació de Guerrilles de Lleó Galícia. He lluitat com a guerriller en la segona agrupació de l’Exèrcit Guerriller de Galícia Lleó des del 1947 fins al 1952, data en què vaig passar a l’exili a França. Secretari general del PCE a França del 1977 al 1990, membre del Comité Central del 1983 al 1991: fidel als meus principis comunistes, mai no he deixat, des de llavors, de militar en la meua agrupació, a França i una altra vegada a Espanya. Per totes aquestes raons em sent hui amb l’autoritat política i moral per a demanar al meu partit –el PCE– que reconega públicament els mètodes tan repugnants que va utilitzar durant els anys de la guerrilla antifranquista i que rehabilite els que els van patir i particularment les víctimes de les execucions sumàries imposades per la direcció del partit.

Quant de temps haurem d’esperar encara perquè ho faça?

El 2009, Víctor García Fernández, un home de 63 anys, descobreix que son pare, Víctor García García El Brasileño –a qui considerava, fins aquesta data, una víctima de la repressió franquista– havia estat assassinat prop de Lalín el gener del 1948 obeint les ordres del Comité Central del PCE, dirigit en aquell moment per Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo. El cos d’El Brasileño va ser llançat a l’exterior del cementeri pertanyent a la parròquia de Moalde a Silleda, no lluny de Pontevedra. Ací és on el va descobrir el seu fill.

Pocs mesos després escriu una carta als membres del Comité Central a través de Felipe Alcaraz, president del PCE, per a demanar-los que l’informen, de manera oficial, ja que ells tenen accés a tots els arxius del PCE, “sobre els càrrecs que van imputar” en aquell temps des de la direcció del PCE a son pare i que els van moure a “prendre una solució tan dràstica”, segons les paraules del mateix Víctor [1].

A dia de hui, queda encara sense resposta aquella carta de Víctor García Fernández.

El Brasileño va dedicar la vida a lluitar per l’emancipació i la llibertat dels treballadors: primerament al Brasil, després a Espanya en el temps la Revolució d’Octubre del 1934 a Astúries, durant la Guerra Civil, i en la guerrilla del nord-oest d’Espanya del 1942 al 1948. En aquesta última etapa va organitzar juntament amb els resistents d’Orense, i en contacte amb els serveis secrets anglesos, una línia d’evasió per als aliats a través d’Espanya en direcció a Portugal; va reorganitzar també el PCE i les activitats antifranquistes en la zona fronterera lusogalaica. En aquell moment, des de França, la direcció del PCE envia els seus executors per desacreditar-lo políticament, intentant embrutar la seua imatge davant dels seus companys. Fins que finalment l’assassinen.

El gener del 1948, un comissari polític escriu en el seu informe al CC “Ja l’hem caçat, aquest gos!” Els documents conservats en l’Arxiu Històric del PCE donen compte d’aquesta verdadera caça a l’home.

Amb aquesta carta oberta vull expressar tot el meu afecte i reconeixement cap al seu fill, Víctor García Fernández, i tota la meua solidaritat amb el seu combat per a la rehabilitació de son pare. L’assassinat de Víctor García García El Brasileño simbolitza el de tots aqueixos resistents –foren comunistes o no– que durant els anys de la dictadura van caure no sota les bales dels feixistes, sinó sota les bales dels què ells consideraven com companys seus i –en el cas dels guerrillers comunistes– sota les bales de membres d’aqueix partit en què havien posat tota la confiança i totes les esperances.

Aquests assassinats van ser comesos en un context de depuració política. En acabar la Segona Guerra Mundial, els membres de la direcció oficial del PCE –Santiago Carrillo, Dolores Ibárruri, Enrique Líster, Vicente Uribe–, que s’havien refugiat a l’URSS o a Amèrica Llatina després del pacte Germanosoviètic del 1939, decideixen tornar a Europa per a agafar les regnes del poder en el si de l’organització. Jesús Monzón, que dirigia en aquell temps el partit, és destituït.

Entre els anys 1944 i 1948, les porgues amb acusacions falses es multipliquen a fi de substituir els homes i les dones que havien quedat a Espanya per a lluitar contra la dictadura. Alguns, com ara Víctor García García El Brasileño, són acusats de monzonisme. Les campanyes de desprestigi es desfermen en les publicacions clandestines de la nova direcció del PCE per a apartar aqueixos antics quadres de les seues bases militants. El 1948, la persecució s’intensifica en unes quantes zones de resistència, fins a aconseguir l’eliminació física dels que –segons diu la nova direcció del PCE– “destorben”. Així, són assassinats Gabriel Trilla, Teófilo Fernández i altres camarades que formarien una llista que, per a citar-la ací, resulta desgraciadament massa llarga.

En la guerrilla vaig combatre amb el grup de Manuel Girón. Amb els meus companys de la Segona Agrupació de l’Exèrcit Guerriller de Galícia Lleó ens vam enfrontar als membres de l’aparell que la direcció del PCE a França havia enviat a Espanya per “adreçar-nos”, segons consta en els informes del PCE [2]. És a dir, es tractava d’imposar-nos, amb la màxima violència, una cultura militarista totalment contrària a la cultura de resistència que ens unia, des del 1936, els llauradors, els miners, veïns, familiars i amics que formaven la xarxa de suport del nostre moviment de guerrilles.

Hem comprovat que aqueixa estratègia de depuració intentava controlar les nostres xarxes de resistència. I, sobretot, vam veure com van matar alguns dels nostres companys guerrillers, que havien lluitat tota la vida defensant la noble causa d’una Espanya lliure. Així van ser, per posar-ne alguns exemples, els casos de Miguel Cardeñas i Ceferino Álvarez Bailarín, comunistes assassinats, el primer el setembre del 1949 a Sotadeiro (Orense), i el segon, quinze dies més tard, en una marxa amb Saúl Mayo i Emilio Villarino, dos mandataris de l’aparell representat per Manuel Soto Coronel Benito, enviat des de París per a usurpar la direcció de l’Exèrcit Guerriller de Galícia Lleó.

Les sospites sobre aqueixes morts creixien en veure com s’acumulaven tantes caigudes dels nostres companys, i en circumstàncies que ens resultaven molt difícils d’aclarir i encara menys d’entendre. Per exemple: la caiguda a Chavaga (Lugo) de sis companys entre els quals hi havia els responsables de la Segona Agrupació de l’Exèrcit Guerriller de Lleó Galícia: Evaristo Fernández Roces, Guillermo Morán, Gregorio Colmenero Porreto, Julián Albarca Guardiña, María Casanova i Ramón Casanava, amos de la casa on es va produir el combat.

Vam comprendre llavors que nosaltres –els que formàvem la guerrilla de Manuel Girón– estàvem també en la llista dels que “destorbaven” i la cultura de resistència autòctona dels quals, font del seu ancoratge social, calia eliminar. Per això, vam decidim tallar amb aqueixos nous caps de l’exèrcit guerriller i refugiar-nos en zones de suport que ells desconeixien.

Després de la mort de Manuel Girón, alguns de nosaltres vam poder exiliar-nos a França. Hem demanat, el gener del 1952, en una trobada amb els responsables del PCE a París, que ens informaren sobre els que en les files de l’Exèrcit Guerriller de Galícia Lleó pretenien actuar en nom del PCE. Quins vincles tenien amb la direcció del partit els homes que havien perpetrat aquells assassinats? Quines eren les raons de tantes caigudes enigmàtiques en la guerrilla a partir de la seua arribada el 1946 fins al 1950? Les nostres preguntes van quedar sense respostes. Encara espere.

64 anys han passat des d’aquella trobada parisenca. 64 anys no és res. Anys de lluita en l’exili, anys d’esperances.

64 anys que no van esborrar tampoc en mi el record dolorós dels que van caure sota altres bales que les de l’enemic franquista.

64 anys buscant a les palpentes en un laberint de mentides i d’ocultació, dins del meu propi partit, les raons del seu destí tràgic.

64 anys esperant que el meu partit condemne aqueixes execucions inacceptables, absolutament injustes, contràries del tot als valors que pretén defensar, que van fer malbé la dignitat de tants companys i companyes que van donar la vida en la seua lluita contra la dictadura franquista, que van fer també malbé la dignitat dels que vam sobreviure intentant mantenir aqueixa ètica democràtica que mai no vam abandonar al llarg de la nostra vida.

Durant molt de temps he callat públicament, perquè les sospites no són proves. Ara les proves existeixen. També he mantingut silenci pensant que, en aquell moment, la lluita contra la dictadura era la prioritat absoluta i perquè en aquell context em preocupava el risc que les meues declaracions pogueren ser instrumentalitzades per a debilitar aqueixa lluita.

He denunciat públicament les depuracions de companys de les quals vaig ser testimoni en la guerrilla en el testimoniatge que he publicat l’any 2000 sota el títol Guerrillero contra Franco [3]. Espere que ho faça també el PCE, el meu partit de sempre.

I que no em diguen ara que silenciar aqueixos assassinats d’antifranquistes perpetrats per membres del meu partit és necessari per a poder denunciar les massacres en massa de la dictadura. Que no em vinguen ara amb l’argument etern que seria “fer el joc a l’enemic”. Si no ho fem nosaltres, amb un exercici d’autocrítica ben necessari que s’ha retardat potser massa en el temps, seran els hereus del franquisme i tots els que intenten establir una equidistància entre el feixisme del colp d’estat i la defensa de la II República els que imposen la seua versió interessada dels esdeveniments amb l’únic intent de desacreditar la nostra lluita i el nostre compromís amb la llibertat i la democràcia.

Des de fa uns quants anys he escrit tres cartes a l’actual secretari general del PCE, José Luis Centella, per a demanar-li no sols informació sobre els càrrecs que es van imputar des de la direcció del PCE a Víctor García García El Brasileño, sinó també per a exigir que des de les files del PCE es denunciara el seu assassinat i s’organitzara un homenatge per a dignificar-lo. He multiplicat les telefonades. I continue esperant, sense cap resposta. Es repeteix el que em va passar a París el 1952? M’enfronte, una vegada més, al silenci i al menyspreu igual que en aquella remota trobada parisenca del meu exili?

64 anys han passat, 64 anys no és res. Potser aqueixos 64 anys en veritat no van canviar res?

Quins motius expliquen hui, l’any 2016, aqueix silenci? Es continuen ocultant la responsabilitat i les motivacions del PCE en aqueixes liquidacions de companys resistents que eren comunistes? Com la nostra defensa de la memòria històrica de la lluita contra la dictadura podria ser creïble si no fem en les nostres pròpies files i amb transparència aqueix treball autèntic de memòria?

Amb les armes, vaig ser un guerriller contra Franco. Des de fa trenta anys, amb la paraula vaig haver de ser un guerriller de la memòria democràtica. Amb les companyes i els companys de les guerrilles de totes les regions d’Espanya, en l’associació Arxiu Guerra i Exili (AGE), hem multiplicat trobades, debats, entrevistes, llibres, combats polítics per a transmetre aquella experiència de resistència armada al franquisme.

Quin sentit tindria aqueix “treball de memòria” que és el nostre i que pretén fer el PCE si al seu torn sepultara la memòria de Víctor García García El Brasileño, la de Miguel Cardeñas, la de Bailarín, la dels germans Díaz (guerrillers de la Quarta Agrupació de l’Exèrcit Guerriller de Galícia Lleó, assassinats a la Corunya), la de Francisco Corredor Serrano El Gafas, la de Francisco Blas Aguado Pedro, la de Juan Ramón Delicado González, assassinats al Llevant i la de tants altres resistents executats per haver intentat resistir a la imposició dictatorial d’un model d’organització totalitària [4]?

Tinc noranta-un anys i la meua consciència de comunista m’imposa hui en dia una altra batalla: aconseguir que els que pretenen gestionar el llegat de la memòria comunista responguen per primera vegada a les preguntes de Víctor –el fill de Víctor García García El Brasileño–, a les d’Iván –fill de Juan Ramón Delicado González– i a les tantes altres que no van poder rebre la tendresa i la digna herència dels seus pares. I a les d’aqueix jove guerriller que vaig ser jo, salvat de la mort pels pèls, que va arribar a París el 1952 i va començar a preguntar, ja llavors, per què Miguel Cardeñas i els altres companys guerrillers havien caigut sota les bales de comissaris polítics del seu partit, el PCE.

Francisco Martínez-López ‘El Quico’

[1] Sobre l’enquesta del seu fill, vegeu l’article en el Faro de Vigo del 22 de març de 2009 http://www.farodevigo.es/portada deza-tabeiros-montes/2009/03/22/buen-nombre-padre/308637.html i el seu blog: Víctor García G. Estallino El Brasileño-blocs tin-te.cat/t/ que descriu la seua recerca de la veritat sobre l’assassinat de son pare.

[2] Vegeu AHPCE, secció Nacionalitats i regions, subsecció Galícia Lleó, informe de Galícia del començament del març del 1948. jacq 520-525.

[3] Martínez López Francisco, «El Quico» Guérillero contre Franco. La guérilla antifranquiste du León 1936-1951. Paris, Editions Syllepse, décembre 2000, 175 p; Guerrillero contra Franco. Guerrillero contra el olvido, La guerrilla antifranquista de León Galicia (1937–1952), La memoria cautiva de la guerrilla (1952-2011), Madrid, Latorre Literaria, 2011.

[4] Vegeu Josep Sánchez Cervelló Maquis, El puño que golpeo al franquismo, Barcelona, Flor del Viento ediciones, 2003.