La sentència acredita que Eduardo Zaplana va cobrar comissions il·lícites durant tota la seua carrera política en el PP

La sentència del cas Erial acredita que Eduardo Zaplana, condemnat a 10 anys i cinc mesos de presó, es va folrar amb la política. Ja ho va dir el 1990, en les famoses cintes del cas Naseiro, del qual es va lliurar pels pèls: necessitava guanyar “molts diners”. Zaplana (Cartagena, 1956) va ordenar falsejar la milionària adjudicació de la privatització de les ITV sent “màxim responsable” del Govern valencià, “cosa que fa que la seua conducta siga especialment reprovable”, afirma la sentència.

La secció quarta de l’Audiència Provincial, en to contundent, arriba a una “conclusió ineludible”: Eduardo Zaplana va obtindre “ingressos importants de diners al marge dels seus emoluments oficials”, fent “ús de la seua condició de polític, que li brindava informació rellevant en diferents camps, coneixement de persones també rellevants en el món empresarial i financer i, en definitiva, un paper polític destacat primer en l’àmbit autonòmic [com a president de la Generalitat Valenciana] i després en el nacional [com a ministre de Treball del Govern de José María Aznar i portaveu del PP en el Congrés dels Diputats]”. A més, la versió exculpatòria de Zaplana resulta “il·lògica i inversemblant”, conclou la sentència.

Els fons a l’estranger que va manejar la trama del cas Erial en cap cas podien procedir del seu salari com a polític, “ateses les quantitats”. Quan va abandonar la política activa el 2008 per a incorporar-se de conseller en Telefónica, “ja no es produeix cap ingrés en els comptes d’Andorra”, observa la sentència.

La sentència delimita les principals condemnes al nucli dur de la banda d’antics amics de l’expresident de la Generalitat Valenciana (els dos més antics van confessar els fets, fet que va donar per acabada la seua longeva relació). També sosté sense matisos que Zaplana era un corrupte prototípic.

El Molt Honorable, segons es desprén de la sentència, va blanquejar un total de 16,2 milions d’euros (6,4 milions a Luxemburg i 9,8 milions a Andorra). Els fons originals provenien de la sensacional pilota que va fer Sedesa (grup empresarial de la família Cotino) amb la venda de les seues participacions en les adjudicatàries de les privatitzacions falsejades de les ITV i dels Parcs Eòlics: 86,5 milions d’euros.

La ‘offshore’ dels Cotino a Luxemburg

Juan Cotino, ja mort, i el seu nebot Vicente van crear una “estructura offshore a Luxemburg per a l’”expatriació“ de les comissions pactades amb Zaplana amb destinació al Gran Ducat. L’empresari Vicente Cotino, condemnat a tres anys i cinc mesos de presó pels delictes de suborn, falsedat i blanqueig de capitals, a més d’una multa de quatre milions d’euros, va arribar a un pacte de conformitat amb la Fiscalia Anticorrupció i ho va cantar tot.

Els Cotino van col·locar 6,4 milions en una societat pantalla (l’embull va ser encarregat a Beatriz García Paesa, neboda del famós espia Paco Paesa) que van lliurar el 2006 a Joaquín Miguel Barceló Pachano, amic de la infància de Zaplana i testaferro confés. Va ser l’ardit amb què “es va fer arribar” al portaveu del grup parlamentari popular en el Congrés llavors “el pagament de la comissió pactada” per les adjudicacions falsejades. La complexa estructura societària “va ser utilitzada per Eduardo Andrés Julio Zaplana Hernández-Soro per no estar visible en cap operació mercantil o de gestió que poguera vincular-lo amb la comissió pactada”, afirma l’apartat de fets provats de la sentència.

Per a fer-ho, va col·locar com a “financer” de la gestió dels fons el comptable Paco Grau, “del seu cercle d’amistat més estret i que tenia els coneixements financers necessaris per a donar les ordres oportunes a Beatriz García Paesa”. Qui figurava com a testaferro era Pachano, “per l’amistat que tenia des de fa molts anys” (més de mig segle, segons va dir en el judici).

Amb el mateix sistema, Juan Francisco García, es va embutxacar 2,3 milions en el mateix paradís fiscal. L’excap de gabinet de Zaplana en la Presidència de la Generalitat va repatriar els fons amb l’‘amnistia fiscal’ de l’exministre d’Hisenda Cristóbal Montoro i va poder regularitzar els diners de les comissions pagant 233.439 euros. A més, a través d’una consultora, va continuar cobrant a Espanya als Cotino 1,3 milions.

El segon pas de l’“organització” de Zaplana va ser constituir un entramat societari a Panamà, aprofitant els “avantatges d’opacitat” del país, amb comptes bancaris associats a Andorra, “per a rebre diners també de procedència il·lícita”. De nou, per a mantindre’s “ocult en totes les operacions”, l’expolític del PP “va col·locar” Paco Grau a gestionar els fons i Joaquín Barceló d’home de palla.

Bufets de Panamà i la banca andorrana

Darrere de les empreses offshore apareixien els bufets panamenys habituals en aquesta mena d’operacions: Alemán, Cordero, Galindo & Lee; Soberon y Asociados i Illueca y Asociados. També dues entitats conegudes: Banca Privada d’Andorra (BPA) i MoraBanc.

En la segona etapa de Panamà i Andorra, va entrar en escena l’advocat Fernando Washington Belhot, homòleg uruguaià de Beatriz García Paesa, que va fer servir una societat panamenya i una altra de neerlandesa per a moure els fons de la trama per diverses destinacions bancàries.

L’offshore neerlandesa de Belhot (amb l’alambinat nom de Natland Fianancieringmaatschappubv) va rebre un total de 7,8 milions per a canalitzar-los cap a un compte en l’entitat suïssa Julius Bär a nom de la seua societat uruguaiana Disfey SA i administrar així fiduciàriament els actius financers d’Eduardo Zaplana. En els “set o huit anys” en què Fernando Belhot va exercir de fiduciari, va lliurar al seu client aproximadament 2,3 milions d’euros en metàl·lic mitjançant el “sistema de canvis”, un dels mètodes clàssics del blanqueig.

Després d’aplicar la llavadora internacional, els fons (el “veritable titular” dels quals era Zaplana, insisteix la sentència) van tornar a Espanya amb la utilització d’efectiu i inversions immobiliàries, mitjançant quatre mercantils en què de “manera coordinada” i amb el propòsit de la seua repatriació, l’expolític del PP, el seu comptable i el seu testaferro exercien una “unitat d’acció i direcció”. Els tres condemnats van usar operatives d’ampliacions de capital i de préstecs participatius per a “desvincular” les societats espanyoles de l’origen dels fons i “velar” la identitat del veritable titular del botí corrupte.

El botí de la trama

La trama va comprar a l’empresari Luís García Cereceda una parcel·la en la urbanització La Finca de Pozuelo de Alarcón (Madrid) per 2,1 milions i la va revendre per un “import notablement superior”: 4,3 milions. García Cereceda, recorda la sentència, “tenia interés a aconseguir un acostament” a Zaplana, que, en aquell moment era ministre i li va oferir una “plusvàlua important” de 3,4 milions d’euros.

Amb aquests fons, el testaferro Pachano va adquirir un habitatge valorat en 1,6 milions d’euros i situat al carrer Núñez de Balboa de Madrid, que va utilitzar “en exclusiva” Zaplana (el seu secretari personal, el difunt Gregorio Fideo Chico va encarregar obres de reforma per 91.250 euros). En l’habitatge, Zaplana va instal·lar dos televisors valorats en 21.000 euros.

Addicionalment, la trama va adquirir dos àtics davant del Port Esportiu d’Altea (per 812.000 euros) i el vaixell Loix, que, malgrat haver sigut adquirit per uns quants amics, l’utilitzava “la major part” Eduardo Zaplana. També van tractar de comprar una participació en la societat Marina Greenwich SA, concessionària del Port Esportiu d’Altea. No obstant això, va ser a la Vila-Joiosa on el testaferro de Zaplana va centrar les operacions immobiliàries: va adquirir tres parcel·les urbanes (696.000 euros), quatre béns rústics (1,2 milions) i dues finques urbanes (138.000 euros).

El “compte de la vella”

La sentència apuntala la valoració de la prova en la investigació detallada de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil, en les confessions de Juan Francisco García Pachano i els germans Cotino i, en menys mesura, en les escoltes telefòniques.

També en alguns indicis molt reveladors, com el “compte de la vella” (nom literal d’un fitxer informàtic intervingut al comptable de Zaplana). Els agents es van trobar el document, que detallava totes les operacions amb els fons provinents de paradisos fiscals, en una carpeta digital d’un disc dur de Paco Grau anomenada “Les Dunes”, en referència a la societat familiar de la dona de Zaplana, Rosa Barceló.

A més, les agendes de l’expolític del PP van permetre comprovar que Zaplana es reunia amb el seu testaferro o amb el seu comptable en dates clau relacionades amb les grans fites del tripijoc de l’adjudicació i de les operacions de blanqueig. Així doncs, Grau “donava compte de la seua gestió” a Zaplana (i no al testaferro Joaquin Barceló).

La teoria de la conspiració de Zaplana fa aigua

Més enllà dels fets provats i de la valoració de l’arsenal indiciari aportat pel fiscal anticorrupció, Pablo Ponce, i per l’UCO, la sentència també avala el conjunt de la instrucció de la jutgessa Isabel Rodríguez Guerola. La sentència avala la “troballa casual” de la documentació que va permetre estirar el fil de la fortuna de Zaplana, localitzat per l’UCO en el marc de les seues perquisicions primerenques sobre el cas Taula en l’escorcoll del despatx del primer advocat de Marcos Benavent, autodenominat ionqui dels diners.

Una diligència d’entrada i escorcoll “vàlida” i autoritzada pel magistrat instructor del cas Taula en què ni el lletrat Ramir Blasco ni Benavent mateix van al·legar cap vulneració de drets fonamentals. L’UCO, argumenta la sentència, “no podia tancar els ulls davant l’existència d’un possible delicte”.

D’altra banda, el tribunal (presidit per Pedro Castellano i completat per Isabel Sifre i Cristina Badenes, aquesta última designada ponent) descarta de pla la “teoria de la conspiració” ventilada per la defensa de Zaplana en el judici oral.

Les “afirmacions vagues” de Villarejo

Del ionqui dels diners, que va comparéixer com a testimoni per a exculpar Zaplana, la sentència afirma que no es pot saber “quan diu mentida i quan diu la veritat”, d’acord amb les seues declaracions contradictòries, i expressa els “dubtes raonables” en relació amb la seua compareixença en la vista. Per contra, l’empresari sirià Imad Ahmad Al Naddaf Yalouk, que va lliurar a Marcos Benavent la comprometedora documentació trobada en un habitatge que havia pertangut a Zaplana, ha mantingut la seua versió “en el temps en la substància” sense que el tribunal percebera en el judici que mentira.

La declaració de l’excomissari José Manuel Villarejo també ha de ser “valorada amb cautela”. La sentència al·ludeix a les seues “afirmacions vagues” a manera de “meres sospites o conjectures” sense “corroboració perifèrica”. “És per això que la teoria de la conspiració que es va intentar introduir en el plenari per aquests dos testimonis referits, aquesta sala no pot tindre-la per provada”, conclou la sentència.

El tribunal sosté que no es pot saber l’autoria de la documentació –“apòcrifa”, segons va dir el magistrat Pedro Castellano– i conclou que no hi ha proves suficients que Zaplana l’oblidara en l’habitatge de la plaça de la Legió Espanyola de València. La sentència enquadra els documents en la denúncia anònima, com a punt de partida de la investigació policial i, posteriorment, de la instrucció de la causa.

Es tracta d’un dels elements clau amb vista al recurs de Zaplana. Pròxima parada: Tribunal Suprem.