Els i les catalanes, com d’altres pobles i sensibilitats culturals i polítiques, tenim un romanç multidisciplinar amb Europa. En som alhora centre i perifèria, actors i espectadors, segons l’època i el tema. Europa ha estat vista quasi sempre com a sinònim de llibertat i progrés, front a la dictadura i l’endarreriment econòmic i cultural d’una Espanya tantes vegades distant.
Per això segurament parlar de qualsevol cosa que tingui a veure amb Europa té d’entrada el biaix d’un posicionament clar i majoritari de la societat catalana: som i serem europeus. Però l’Europa que amb tant d’encert i originalitat descrivia George Steiner al seu discurs “La idea d’Europa” és l’Europa cultura, l’Europa història, l’Europa política, l’Europa geogràfica. Res a veure amb l’artefacte institucional i financer anomenat Unió Europea i construït hàbilment sobre l’europeisme.
Des dels seus inicis, l’Europa de la Unió Europea ha estat, principalment, un espai econòmic al servei de les oligarquies nacionals dels respectius països, que va tenir i té per objectiu principal facilitar la cooperació d’aquestes en l’espai interior de la Unió Europea per focalitzar la competència del conjunt amb la resta del món. El projecte es va revestir en el seu moment també de certa legitimitat política, institucional i, fins i tot, democràtica, però la Unió Europea segueix sent, a dia d’avui i principalment, un espai de lliure comerç, d’uniformització de regles econòmiques i d’ordenació financera destinat a la construcció d’una macrooligarquia europea capaç de competir a nivell internacional amb altres potències.
De fet, ja fa anys, des d’abans i tot del Tractat de Lisboa (que suprimia de cop aquella Constitució votada en referèndum), però sobretot amb l’aprovació del Tractat, la Unió Europea és bàsicament l’estructura institucional que més directament i millor articula la implementació del capitalisme financer en les nostres societats. Sense debat. Ni òbviament decisió democràtica. En essència, la Unió Europa és l’instrument concret i eficaç del capital financer per exercir la seva sobirania, quasi absoluta, sobre els pobles d’Europa.
No és d’estranyar, doncs, que a la Unió Europa no hi càpiguen gaires qüestions relacionades amb la sobirania dels pobles i les persones. És cert que ha desenvolupat una certa branca judicial de vigilància sobre els drets humans, però fins i tot aquesta ha estat incapaç d’intercedir eficaçment sobre els centenars de casos de tortura que es donen a l’Estat Espanyol, sobre la discriminació política i jurídica de la població immigrant o tantes altres qüestions relacionades amb els drets civils. Totes les qüestions relacionades amb les persones com a ciutadans i com a subjectes polítics, totes les qüestions relacionades amb la seva voluntat col·lectiva i la sobirania popular, la Unió Europea simplement les relega als Estats.
Instrument summament eficaç de reordenació econòmica i jurídica en favor de les oligarquies. Instrument summament inútil per al respecte i compliment de les voluntats populars. Les classes populars catalanes, les del Sud d’Europa per doblement afectades, i les d’Europa en general tenim el repte de qüestionar obertament la Unió Europa com a institució hostil als interessos de les classes populars, de les majories socials dels nostres pobles. Entre les opcions no hi entra la reforma des de dins, només la seva refundació des de zero o sortir-se’n per salvar-se del règim de dictadura financera que ens aboca a la misèria.
En el camí que està transitant una part important del poble català cap a la recuperació de la sobirania, cal tenir aquest debat de forma oberta, pública i sense amenaces. Podem pidolar entrar a la Unió Europea, a qualsevol preu, assumint tots els seus mecanismes antidemocràtics i generadors de desigualtats. O podem tenir-hi una aproximació sobirana, franca, democràtica i crítica. El procés d’emancipació nacional català pot ser un revulsiu per a provocar altres canvis a una Unió Europea decadent, regressiva i injusta.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
