El sector musical: d'aquesta crisi i del que ens espera

Explicar el panorama actual del sector musical al nostre país és complicat, ja que hi conviuen realitats diferents. No és comparable la situació d’un músic de jazz amb la d’un músic en plantilla d’una orquestra simfònica, un cantant de pop o un grup de música tradicional, per posar-ne alguns exemples. Si bé la música clàssica ha sigut tradicionalment la música ‘oficial’, la més professionalment gestionada i protegida des de les institucions, el jazz vindria a ser el paradigma de la inestabilitat i la desprotecció, tot i ser un col·lectiu altament professionalitzat, mentre que en els àmbits del pop o la música tradicional la coexistència de l’amateur i el professional està més generalitzada.

No obstant això, encara que el context siga tan variat, en el gros del col·lectiu conflueixen problemàtiques amb un factor comú. Perquè tothom ho entenga, es diu ‘precarietat’. Aquest és l’estat natural dels músics independents; és l’únic que coneixem i és conseqüència directa d’unes polítiques culturals, paternalistes i infantilitzades en aquest camp que no aborden amb serietat ni un sol punt essencial del nostre problema crònic.

Ara, a la necessitat de mesures a mitjà i llarg termini que, després de 30 anys de dedicació exclusiva a la música, considere urgents i irrenunciables, se sumen les mesures de xoc prenunciades pel govern per a mitigar els efectes de la crisi del coronavirus. Preceptes encara confusos i inconcrets, però que, per la mena de conceptes utilitzats en els comunicats oficials –’indústria cultural’, ‘empreses del sector’, ‘pimes’, ‘autònoms’, etc.– em fan presagiar el pitjor. Perquè deixen entreveure que les mesures que vindran no acabaran atenent les necessitats urgentíssimes dels treballadors, sinó que les responsabilitats seran delegades al que s’anomena ‘indústria musical’, és a dir, al conjunt d’agents dedicats a la comercialització de la música. I els professionals de la música no som indústria, ni som pimes, ni tan sols som autònoms. Com a molt, som falsos autònoms. (Aprofite el moment per a instar el sector privat i les administracions públiques a assumir un codi de bones pràctiques que situe les contractacions en el marc que els pertoca: el laboral i no el mercantil, com és habitual.)

En qualsevol cas, l’important és que els recursos destinats a pal·liar els gravíssims efectes d’aquesta crisi arriben finalment als músics professionals, és a dir als que depenen exclusivament de l’exercici de l’activitat musical. Als que, si no toquen, no mengen.

Per a aquesta finalitat, és fonamental elaborar el cens dels que conformen la baula més feble i essencial de la cadena, els músics professionals independents. I que les ajudes siguen gestionades des de l’àmbit públic, a través de la interlocució directa entre professionals i administracions –sense intermediaris que sovint no ens representen– si el que es vol és optimitzar els recursos i focalitzar-los cap a on realment fan falta.

Fins al moment, només hem rebut silenci. Un silenci eixordador que ens fa augurar la mateixa cançó quan acabe tot açò. La crisi actual és tan sols el preàmbul d’una estocada final brutal. Un preludi que necessita un bon contramotiu per a ser esmenat. De la sensibilitat i el talent dels nostres polítics per a compondre’l dependrà.

El model francés

Però com que un bell preludi és només el principi d’una bona cançó, componguem-li una estrofa, una tornada, un interludi, una coda i acabem d’una vegada per sempre la cançó al complet. Mirem el futur i parlem ara de les mesures a mitjà termini. Només cal fixar-nos en les polítiques culturals que desenvolupen els nostres veïns els francesos i que ací no som capaços encara ni d’olorar.

En l’àmbit musical, França ha desenvolupat un sistema que, a la meua manera de veure, és pràcticament perfecte. Està basat en una cosa essencial: un discerniment ben clar entre els àmbits professional i amateur.

L’àmbit amateur té una importància enorme i transcendental. Compleix, o hauria de complir, una funció social a la qual el professionalisme no arriba, que és portar la música al mateix nucli de la societat, a la vivència quotidiana de la música, a la participació social en pobles, ciutats i barris. Per aquest motiu, ha de ser secundat, protegit i incentivat amb la mateixa vehemència que el professional.

No obstant això, les realitats i les necessitats d’un col·lectiu i l’altre no són les mateixes i, per això, han de ser abordades de manera separada. En aquesta simple idea jau la resposta a l’eterna pregunta per què els músics semblem incapaços de sindicar-nos de manera efectiva. La coexistència de dos col·lectius diferents –amb realitats i necessitats diferents– davant una única política cultural, el conflicte d’interessos que això suposa, ens fa fracassar una vegada i una altra en l’intent i ens aboca finalment al desànim i a campe qui puga.

Podem convergir en l’àmbit educatiu, com ocorre als Països Baixos –país en què m’he “criat” musicalment–, on les muziekschool orientades a la formació amateur treballen en cooperació amb els conservatorium, dedicats a l’ensenyament professional, en un sistema que facilita el tràfec d’estudiants entre tots dos camps mitjançant la convalidació i altres mesures eficaces. Però en el pla professional –insistisc– les realitats i els interessos divergeixen.

El sistema francés –tornem-hi– defineix de manera nítida el concepte de músic professional. El seu estatut es basa en el concepte d’‘intermitència’, característic d’un ofici que compagina o alterna un procés de creació –sense remuneració directa– amb la posada en escena, on es cotitza i es recullen els fruits. Tindre en compte aquest model d’intermitència és el que permet als treballadors acollir-se a l’estatut i accedir a drets laborals, a una jubilació digna o a la formació de sindicats.

El procediment no és simple ni senzill d’explicar, però, molt grosso modo, consisteix a estipular un mínim d’hores de faena (507 en el cas francés) per a un període de 12 mesos consecutius; es determina un còmput fix d’hores per concert (12 hores per concert a França) i s’estableix una tarifa mínima exigida (250 euros per concert). Així, sobre la base dels ingressos anuals de cada professional, se li assigna un sou fix en concordança als ingressos, que és revisat al final de cada exercici. D’aquesta manera, el treballador té l’opció d’acollir-se a l’estatut i la professió es desprecaritza.

L’estatut preveu un límit d’ingressos anuals per als que s’hi acullen i, encara que exigeix exclusivitat laboral, permet una certa activitat docent en conservatoris o escoles d’educació musical reglada –per a això s’exigeix títol oficial–, sempre que no supere el 50% del temps treballat. Accedir a l’estatus de músic professional no sembla un camí de roses, pel volum mateix de la faena exigida, però un plantejament seriós i factible així ho requereix.

A Espanya, no sembla fàcil implantar un sistema en termes idèntics al dels nostres veïns. Però hauríem de fixar-nos-hi, prendre’l com a model i invertir esforços per adequar-lo a la nostra realitat, que certament és diferent. De talent i de potencial artístic, ens en sobra. Tenim quatre llengües oficials en què podem expressar-nos, un cresol cultural i un patrimoni musical sense parangó. Tot això, en bones mans i gestionat amb intel·ligència, ens convertiria en un dels espais culturals més potents del món. Despertem!

Carles Dénia és músic