Algú ho havia de dir

Jo ja entenc que si no passaren coses imprevistes, que si no hi hagués Lehman Brothers ni COVID19, resultaria molt més senzill per als governs buscar un equilibri al llarg del cicle econòmic. Es demanen diners en temps de desacceleració i es retornen en bonança. De forma que qui es beneficia d'eixos diners en la primera etapa, podrà tornar-los en la segona quan les coses li van bé. Val per als països pel que fa al finançament, i hauria de valer per a les empreses pel que fa a ajudes i subvencions públiques. La via per retornar els diners, són els impostos.

El problema és el somni que el Faraó li va explicar a Josep. “Somiava que em trobava a la vora del Nil. Vaig veure eixir del riu set vaques grasses i boniques, que anaven pasturant entre els joncs. Darrere d'elles en van sortir unes altres set, escarransides, lletges i magres: enlloc d'Egipte no n'he vistes mai de tan lletges. Les vaques magres i lletges es van menjar les set vaques grasses que abans havien eixit del riu. Quan ja les tenien dintre, no es notava que les hagueren engolides: continuaven tan escarransides com abans. En aquest moment m'he despertat.....” I és on estem ara, despertant-nos en mig d'un malson.

Tornar les ajudes a mitjà termini no serà senzill. Tornar-les a curt, impossible. Abans les vaques grasses es menjaven a les magres, ara és a l'inrevés. Cada generació successiva era més rica, de forma que els deutes del passat es reduïen en comparació amb els ingressos. Hui l'envelliment poblacional, el baix nivell en innovació, i l'escàs creixement de la productivitat atempten contra la possibilitat que els nostres fills siguen més rics que nosaltres. De moment ja tenen com problema fer-se càrrec de les nostres pensions, i si els Lehman Brothers agafen la COVID19, el cataclisme serà tan gran, que no tindrem temps de veure el cataclisme del canvi climàtic.

A escala d'empresa, i en termes pràctics, això vol dir que la voluntariosa idea de compensar a tots els afectats per la pandèmia perquè no en són culpable, és impossible. Tot i l'injust finançament podem fer front a una DANA, que és una devastació terrible, però en una zona reduïda i en un temps limitat, però una alteració de la magnitud de la pandèmia, acaba amb les possibilitats de rescatar-ho tot. I la consigna hauria de ser la prudència. Perquè, sempre ho dic, “ni tot està per fer, ni tot serà possible”. No podrem salvar totes les empreses. En prolongar-se la pandèmia i les seues conseqüències, haurem de pensar a protegir a les persones, a qui sí o sí, hem de donar una solució. Assistència pública (prestacions per desocupació, Renda Valenciana d'Inclusió) fins que l'ocupació es recupere.

Estic dient que hem de deixar caure les empreses? No. Tot el contrari. Estic dient que hem de redoblar l'ajuda d'aquelles que són viables, que tenen futur, que poden generar riquesa i ocupació. I necessitem per a eixes empreses, fons que ara dediquem a algunes que no són viables. El professor Joan Romero va dir “la pandèmia no ha aportat res de nou, sinó que accelera processos que ja s'havien activat”. Hem de ser selectius, per prudència, i també per eficiència. Abans de la pandèmia, cada dia obrien i tancaven xicotets comerços. El fracàs de l'emprenedoria (bombolla, per cert, alimentada artificialment pel discurs neoliberal culpabilitzador de qui es queda sense feina) és un drama per als propietaris, però no causa necessàriament un dany permanent en l'economia. Si treballem bé per accelerar la recuperació, sabrem si continua havent-hi demanda suficient d'eixe negoci, o sector, i una nova empresa amb la mateixa propietat o no, ocuparà l'espai. No és eficient seguir pagant el lloguer i els subministraments, o els salaris del que hi treballen, si el negoci no pot funcionar. I eixos recursos no ens ajuden a recuperar l'economia, sent esta recuperació la que els hi podrà retornar les oportunitats.

Tampoc no crec que les administracions haja de subsidiar o donar préstecs a grans empreses amb problemes perquè conserven empleats excedents, als que igualment acabaran acomiadant quan deixen de rebre ajudes. Per a l'erari resulta molt menys costós pagar una prestació decent i suficient per atur als treballadors acomiadats, que subsidiar els llocs de treball per temps indefinit, o fins que s'acaben les ajudes. Si una gran empresa, si una cadena, si una corporació gegantina necessita diners per no haver de tancar, s'ha d'endeutar en el mercat, on hi ha liquiditat regada pels bancs centrals. I si el mercat no els dóna finançament, igual és que no són viables, i cal fer un pensament. Reestructurar-se, transformar-se, reinventar-se, o acomiadar-se i començar de cap nou.

Algú ho havia de dir, i no ho he dit jo, ho ha dit Raghuram G. Rajan. Reconegut economista, que va ser director del Reserve Bank of India, i vinculat a Massachusetts Institute of Technology, a l'Sloan School of Management, i que forma part de l'Escola d'Economia de Chicago. El qui van teoritzar allò que es coneix com a “expectatives racionals”. I ací ho deixe jo. Hauríem d'analitzar molt bé quines són les expectatives racionals de les nostres polítiques.