Núria Cadenes, en la incertesa de la vida

Escriure és un estat d’ànim. Mai no saps ben bé quins temes tractaràs (un escriptor mai no ha de dir que d’aquella aigua no beurà), ni tampoc quin dels teus llibres finalment tindrà, més o menys, posteritat. Si li hagueren explicat a Voltaire que aquell divertiment de Càndid o l’optimisme seria el seu chef d’oeuvre, i que fins i tot seria reconegut com l’autor d’aquell llibret, de segur que s’hauria fet creus (i passeu el mot). Però l’escriptor busca el seu angulus ridet per a crear, per a confabular, per a donar vida als seus personatges, per a desenvolupar el seu món. Una habitació pròpia, una biblioteca particular, un escriptori teu, sols teu, on pugues capbussar-te en les teues cabòries, tantes vegades infèrtils, fins al dia que de colp i volta arrelen amb força i despleguen tota la seua potència i frondositat.

Quan li pregunte a Núria Cadenes què li ha mogut a instal·lar-se a Torrent em contesta que la línia del metro. “Ni el meu company ni jo tenim cotxe, i volíem una casa de poble, i que tinguera el metro prop... Així que vaig començar a buscar”. El seu company Toni Gisbert és ben conegut pel seu activisme cultural, i me’ls imagine a tots dos resseguint la línia de metro, i baixant de poble en poble, Picanya, Paiporta, Torrent, fins a donar amb aquella casa, tan preciosa i especial. “Sóc molt feliç, però em fa por dir-ho... No et passa a tu que quan eres tan feliç tens por que alguna cosa ho espatlli?”. Núria parla el seu català oriental, i aquests dies passats, mentre llegia la seua excel·lent novel·la Secundaris, on desenvolupa un magistral domini del català popular barceloní, em semblava estar escoltant-la. És una dona alta i ben plantada, d’ulls molt expressius i riure nerviós, de serrell alt, molt retallat. Al seus peus reposa un gosset, de nom Dip, aclofat en un coixinet, que tremola pel simple fet d’existir. En Núria conviuen aquest temor existencial i alhora un abrandament i valor colossals, com en una mena jocs de contrasts, que sempre m’ha fascinat. L’activista política s’ha transformat en una escriptora molt sòlida i interessant, amb un domini del ritme narratiu envejable. En El banquer i Tota la veritat ja havia donat mostres de la seua aposta literària, però ara amb Secundaris ha fet un pas més, al meu parer cabdal en el seu creixement literari.

Li conteste que no crec que parlar de les coses porte mala sort. “Ah, Martí... Sóc supersticiosa. Saps, jo vinc d’aquelles muntanyes del Pirineu. I quan preguntes als pagesos què tal estan sols contesten: o mal, o anem fent”. Em diverteix, però Núria obri els seus ulls: “He tingut tanta sort amb aquesta casa, Martí! Que em fa por parlar d’ella. A Torrent he trobat el meu lloc, el meu castell, tinc la impressió que si no fora per la llibreria, em tancaria aquí i no en sortiria mai”. Núria treballa per les vesprades a Fanset, l’antiga 3i4, i s’ha convertit, junt amb la seua sòcia Eva, en vertaderes ànimes del Centre Octubre. I, en efecte, aquella casa té un encís especial, amb l’entrada de carro, amb el pati al fons, amb el balconet, amb les portes de mobila vella... L’han restaurat intentant conservar el seu sabor local, convertint-se en torrentins de colp i volta. “Davant de casa els veïns cuinen tots els diumenges una paella en la planta baixa... Hi ha vida de poble. L’altre dia, una dona gran em deia: ací tots ens hem d’ajudar, però cadascú en sa casa, eh!”. Núria riu, i acluca els ulls i mostra les seues dents petites. Tot allò li encanta.

Pugem al seu estudi, que es troba en la planta on abans hi havia l’andana. L’han distribuït en dos grans espais, un per a Toni i un altre per a ella. “Necessitava el meu lloc, el meu aïllament...”. Dubta una mica. Jo mire per una porta amb vidre que dona a un pati superior. Aleshores li explique que he conegut parelles de creadors que feien córrer una cortina entre ells, per tal de no distraure’s. Riu i fa cabotades d’assentiment: “Sí, jo vaig recórrer al mateix amb Toni... Vulgues que no, l’altre sempre fa soroll, quan escriu, quan passa les fulles...”. Em ric i ella també. “Acumulo molts trastos, moltes punyetes... Trossos de ceràmica d’alguna passejada, mira açò és caca de girafa del nostre viatge a Tanzània... A Toni tot açò també li molesta. No vull semblar una exagerada, però necessitava aquesta soledat”. Mire per un finestró intern i veig que comunica amb l’estudi del company. Li faig veure que sempre poden parlar-se a través d’aquella finestreta. “No et riguis... Aquest fou el motiu que ens va moure a canviar-nos de casa. Abans vivíem al Cabanyal, i allí Toni i jo rivalitzàvem per la taula... No cal dir que al final l’expulsava i havia d’estar-se al menjador. També per la biblioteca: jo necessito tenir els meus llibres, la meua manera d’ordenar-los... En fi”. Em mostra l’estudi de Toni, encara per acabar d’endreçar, però més ampli que el de Núria, i amb una bona i nodrida biblioteca. “Jo em faig de cada llibre una fitxa, on m’apunto els mots que m’interessen, tinc el meu mètode de lectura i de treball... Toni té el seu”.

Un escriptor creix amb la seua biblioteca. George Steiner, al seu assaig Passió intacta, parla de com el bon lector interactua amb el llibre, com l’anota, com el millora, com el cova a la seua biblioteca. Aquell conjunt de llibres t’ha fet créixer com a escriptor i com a persona, i en el cas de Núria Cadenes molts d’ells l’han acompanyat al llarg de les seues peripècies vitals. Alguns encara venen del seu temps de presó, quan va estar empresonada quatre anys per la seua activitat política, i que va ser l'origen dels seus primers escrits (Cartes de la presó). Entenc aquella necessitat de covar els seus llibres, de tindre’ls a mà, fins i tot de separar-los dels de la seua parella. Són seus, el seu univers.

Li pregunte què està escrivint ara. De sobte li canvia l’expressió de la cara i m’explica que està en un projecte literari d’encàrrec i que, malauradament, es troba encallada. Que potser ha fet mal acceptant-lo. Un altre gosset comença a clapir: es diu Brisca, i com Dip ha estat recollit de la gossera. “Fa uns anys, els meus sogres ens regalaren un parell de peixos... Perquè com que no teníem fills, almenys tindríem algú que cuidar! Ara, a més dels peixos, tenim els gossos”. Aleshores em confia el següent: “Estic treballant en una novel·la de romans. Sempre m’ha fascinat la Roma antiga. I em voldria posar en la pell de l’emperador Tiberi. Un home amb fama de dolent, de reaccionari... Era un nostàlgic d’una Roma ja passada per sempre”. Pense en les grans novel·les de Yourcenar o de Gore Vidal, fins i tot en aquella infinita Mort de Virgili de Hermann Broch. Seria interessant que Núria s’hi posara en el lloc d’aquell sàtrapa. Li comente que la meua àvia deia que alguna cosa era un tiberi quan es volia referir a un embolic irresoluble de violència i disbauxa. Núria riu, desconeixia l’expressió. “Tant de bo poguera fer això... Però és molt difícil”. Certament, ho és, però vet ací el repte. “Quan vaig visitar Capri, i la Vil·la Tiberiana, i vaig recórrer els camins que freqüentava Tiberi, de colp va aparèixer una àguila marina, i em va passar quasi fregant els cabells. Hi vaig veure una mena de senyal, saps?”

Em sobta aquesta tendència a les revelacions. Núria es justifica dient que és una atea plena de supersticions. I que com escrivia Joan Fuster, les seues contradiccions són les seues esperances. Ara tem haver parlat massa, i que algú li puga furtar aquest ambiciós projecte literari. Li dic que no ha de témer res, que cal tenir moltes energies per a posar-se en la pell d’aquell home ple de contradiccions. I, tanmateix, crec que Núria podria aconseguir aquella fita: no sols per la seua capacitat per a posar-se en el lloc de personatges malvats (com ara a El banquer o Secundaris), sinó per aquell fragilitat psicològica i alhora robustesa de conviccions que tant la caracteritzen. És un manoll de nervis i de sensacions.

Li pregunte si sent enyor de la seua terra natal. En realitat, tots els seus temes literaris parlen d’allà. Em diu que no, i menys ara que ha trobat aquella casa. “Em fa por parlar... Saps, jo sóc molt rodorediana. Vaig anar a Romanyà a honorar-la. Em va sobtar com d’abandonada estava aquella casa, com el seu jardí estava obert i tothom hi podia entrar. Mercè Rodoreda va poder gaudir ben poc d’aquella casa, va morir prompte, desprès d’haver sofert tant en la seua vida... Aleshores entens que tot penja d’un fil”. Sols puc dir-li que tant de bo ella puga gaudir aquella casa durant molts anys. Pareix que un calfred li recorre el cos. La incertesa de la vida l’aclapara. Finalment diu: “Sí, i anar fent!”. Això mateix.