Rodolf Sirera, el verí de la història

Voltaire deia que el teatre era quasi l’única manera de reunir els homes per fer-los sociables. L’obra teatral de l’autor de Càndid és immensa, i a hores d’ara molts pocs (per no dir ningú) la representen: han caigut en l’oblit el seu Mahomet ou le fanatisme o la seua Irène. I, tanmateix, al darrere d’aquestes obres hi ha sempre una denúncia, un desig de fer més humans els homes, una intencionalitat manifesta de fer servir l’eina literària per tal d’amansir la fera. Voltaire no és Marivaux: potser les peripècies amoroses d’aquest últim agraden més en aquests temps tan frívols i lleugers, però en Voltaire sempre es descobreix l’urpa de l’il·lustrat. Rodolf Sirera em deia amb preocupació que ja ningú programava Chéjov o Ibsen als nostres teatres, que el gust d’avui defugeix el teatre clàssic, que para massa solemne i feixuc. I allò el preocupa molt, aquesta bastardització de l’escena valenciana. I em confessa: “Ara tampoc podria escriure El verí del teatre com ho vaig fer, amb aquell català tan normatiu, ple ‘d’aquests’... Ara hauria de posar ‘este’ i aproximar l’idioma a l’oralitat. Sort que l’acció passa al segle XVIII! I això encara fa que aguante una mica aquell llenguatge tan encarcarat”. Em sorprèn i li pregunte què passaria si volguera representar l’obra a Catalunya. “Ah, fa temps que això no passa... S’han perdut per complet els contactes...”

He anat a entrevistar-lo al seu domicili del carrer de Quart, un entresol d’una casa noble, on s’ha construït un office diàfan i molt confortable, que mira a un pati de llums, ple de plantes. Tan bon punt obre la porta, un Yorkshire se’m llança a les cames, enjogassat i pocavergonya. “López! Deixa tranquil el visitant!” crida la seua dona, la coreògrafa Rosángeles Valls. Rodolf el mira amb tendresa, i amb la mà fa un petit gest de voler calmar la bestiola, que trau la llengua com una cullera. De seguida em crida l’atenció una gran maqueta amb un tren elèctric: “És el meu passatemps... El pose en marxa i el veig rodar... Dic: me'n vaig a Xàtiva! I quan alguna locomotora es queda atrapada en el túnel faig d’espeleòleg”. Rodolf riu tímidament, per restar importància a aquell passatemps, i em dirigeix cap a uns sofàs, per poder parlar amb més tranquil·litat. Però López de seguida bota a les meues cames, i busca magarrufes. Rodolf, inquiet, protesta: “Li posàrem López perquè volíem un nom el més anodí possible...”

“Estic molt content amb la darrera obra de teatre que he escrit. Es titula Dinamarca, i és un projecte literari que vaig iniciar amb el meu germà Josep Lluis”. Es fa un breu silenci, per tal de deixar que aquelles paraules, que porten estima i dol, puguen respirar. Josep Lluis Sirera va morir sobtadament fa tres anys, i a més de ser un bon estudiós del teatre valencià, des de l’acadèmia i la rigorositat científica, feia parella literària amb el seu germà Rodolf. “En aquesta obra he regressat al meu teatre de caire històric. L’obra transcorre a Dinamarca durant l’ocupació alemanya. El personatge central és un pastor luterà, que escrivia teatre, amb molt poc èxit... Està basat en una història real, d’un autor conegut com Kaj Munk. Al principi de l’ocupació, hi hagué un cert col·laboracionisme entre els nazis i la corona danesa, fins que hi hagué eleccions i els nazis varen obtindre un resultat molt pobre. A partir d’aquell moment, s’acabaren les bromes, i es va ocupar militarment el país. El pastor va protestar, va escriure un parell d’obres contra el nazisme i fou assassinat per la Gestapo... És una obra molt Bergman”. Rodolf sempre ha tingut passió per aquestes disjuntives o dilemes històrics, que l’encisen. A Silenci de negra va treballar els darrers dies del govern de Pétain, i a Benedictat, la complicitat de l’església catòlica amb el règim feixista de Croàcia. “Com Stefan Zweig, em considere europeu, què collons?! De vegades, pense que la nostra societat no ho és prou...”. Aquell collons ha ressonat en la llarga estança. El parlar relaxat i distingit de l’erudit teatral es veu de vegades abruptament interromput per alguna d’aquestes jaculatòries, que fa que López alce les orelles. “A més a més, l’estrenarà Carles Alfaro, i estic agraït”. Em mostra el manuscrit, amb una introducció titulada: “Pròleg a la darrera obra dels germans Sirera”. Ara acaba de participar en Tic Tac, una obra musical, junt amb Carles Alberola, però feia temps que no estrenava res de la seua factura exclusiva. “He estat vint-i-cinc anys en una llista negra. Això m’ha apartat de l’escena teatral valenciana... Aquesta ciutat és una putada, Martí”. Aleshores em diu que s’està llegint la meua novel·la L’assassí que estimava els llibres, i que és precisament com descric, batalletes infinites dels intel·lectuals en una societat analfabeta. “Ja ningú no llig teatre! S’ha convertit en una cosa raríssima! A la meua joventut la gent llegia, però ara! I tampoc, com et deia, es representa teatre clàssic, als teatres públics... Al Micalet, que és privat, s’ha representat Eduardo De Filippo i Chéjov, però en els teatres públics això està vetat”. Li pregunte la raó d’allò. “Ah! Perquè ara sols compta el nombre de espectadors, la venda d’entrades...”

Ja passen aquestes coses! Precisament, els Teatres de la Generalitat haurien d’afavorir la investigació teatral, contraprogramar amb clàssics. “No, no, no volen fer experiments... però no vull parlar de política”. I, tanmateix, ha estat precisament la política la que l’ha obligat a reconduir la seua inquietud literària, i a fer-se guionista de sèries televisives. “Ara he acabat La catedral del mar, i abans vaig ser guionista de Amar en tiempos revueltos...”. Són sèries d’un èxit molt notable, on Rodolf s’ha hagut de reinventar. Jesús Císcar li pregunta per sèries que li interessen. Diu que ha gaudit molt amb The good fight, on es mostra la societat nord-americana de Trump, amb El puente, amb Borgen, amb Els Soprano... “Una sèrie absolutament excepcional és Babylon Berlin i passa durant els últims anys de la República de Weimar”. No cal dir que aquest Sirera enganxat a les sèries de Movistar i Netflix també és singular.

“Em passe la vida veient sèries... Ara he fet una minisèrie, escrita amb el meu germà, titulada Parany. S’estrenarà en À Punt. Transcorre durant la Guerra Civil, i s’ensenya també la cara amarga de la repressió republicana. Amb un milicià molt roïn”. Raonem sobre la dificultat de mostrar la realitat sense caure en els estereotips. “Mira, en les sèries nord-americanes es pot parlar tranquil·lament de partits polítics, i no passa res. Ací és un tema tabú. Tu no pots dir que un personatge corrupte és del PP... T’has d’inventar els noms. També costa molt parlar desinhibidament de la Guerra Civil. En Amar en tiempos revueltos ens obligaren a passar ràpidament i de puntetes, i varis episodis els rejuntaren en un. I quan vaig explicar que una part de la burgesia catalana fou franquista no va agradar gens... La sèrie es va acabar en el 77 perquè ja no interessava que ens clavàrem en el nostre temps... Per això, he respirat anant-me a l’Edat Mitjana amb La catedral del mar”.

Pense en tot això, i com l’amable Rodolf ha anat batallant per dir la seua, per inserir alguna idea en la rocosa (per no dir granítica) contextura mental espanyola. Jesús vol fer-li algunes fotografies a la terrassa, i això ens fa alçar-nos i de pas visitar la biblioteca. “Tinc el gros dels llibres a la Canyada...”. Veig el diccionari Alcover-Moll, el Costumari d’Amades. Li pregunte quin llibre salvaria de tots, i em mostra El final de la guerra de Paul Preston. “Tinc debilitat pels vençuts... Les caigudes sempre m’han semblat heroiques”. I acte seguit afegeix: “Aquest de Preston o qualsevol de Tintín”. Somriu i em trau un còmic que li ha regalat la seua filla, titulat Tintin et les trains. “En aquest s’hi conjuguen meravellosament dues de les meues grans passions...”.