La paraula inspiradora d’il·lusió és la sal de la política, tota la resta és terminologia. No té el mateix efecte emocional el “dèficit fiscal” que “l’espoli fiscal”, per subratllar un dels èxits del màrqueting independentista sobre un concepte de magnitud variable, segons qui faci les sumes i les restes. De la mateixa manera, no sona igual “estat autonòmic del segle XXI” que “estat federal”. Pot semblar mentida, però tot fa pensar que els socialistes poden haver oblidat l’abecé de la comunicació política; i això és molt dir quan es parla d’Alfredo Pérez Rubalcaba.
El federalisme no gaudeix del seu millor cartell; és una proposta de diàleg i lleialtat, d’unió i llibertat, en la seva formulació més poètica; justament per això avui no aixeca passions en un escenari dominat per la rauxa. És una construcció complexa, en contrast amb l’automatisme del revisionisme autonòmic o la senzilla eufòria independentista. Però això no pot excusar la grisa i decebedora proposta del PSOE i el PSC. Més enllà de proposar una reforma constitucional d’objectius variats i raonables, el document de base i la declaració política de Granada fan ben poc per la causa federal, i encara menys per la necessitat del PSC de recuperar la centralitat en l’àmbit del catalanisme progressista.
Des de Granada, amb tota la fanfàrria de les grans ocasions, els socialistes han proclamat la seva fe en l’Estat de les Autonomies i en el seu caràcter federal o federalitzant; una expressió recurrent emprada pels redactors com a sinònim d’un estat federal, a partir d’una proposta tècnicament minuciosa, tot volent demostrar la similitud de resultats entre l’original i la còpia. El PSOE exhibeix una por atàvica a pronunciar “Espanya federal”, tan interioritzada en els seus dirigents que per un breu espai de temps varen acceptar de dir-ne “Espanya Plural”, com a edulcorant per a companys lleonesos temorencs, andalusos susceptibles, madrilenys superbs, bascos perpetrats en el seu privilegi o certs directius catalans poc catalanistes. L’encanteri es va trencar tant bon punt els va arribar des del Parlament un projecte estatutari que posava alguns punts sobre algunes is del veritable autogovern i la vocació federal. La història de la retallada és prou coneguda. La relació entre aquella barbaritat i la desafecció catalana, prou documentada.
El terror als dimonis associats al federalisme d’ençà del “Visca Cartagena!” empeny els socialistes a refugiar-se en una terminologia timorata i acadèmica; es diria que l’excés de prudència els castiga amb la irrellevància per defugir les respostes a preguntes simples. En una Espanya convertida en Federació, Catalunya o Galícia, per posar un exemple, serien estats federats, o no? Aquests estats, seran políticament i financerament responsables, amb el degut respecte federal per la solidaritat i la lleialtat institucional? La Federació es crearà des de dalt, o serà el resultat del dret a decidir de cadascun dels futurs estats membres? Si tot això fora així, quin sentit tindria seguir parlant d’un únic estat, l’espanyol; de les disset CCAA, de les singularitats i no de les nacions, del respecte a l’ordinalitat en els resultats del sistema de finançament? Per què no dir que en una Espanya Federal viable hi conviuran uns pocs estats i unes quantes CCAA, o que no hi haurà intromissió política o fiscal del govern federal en els estats federats.
La prevenció del PSOE a dir les coses pel seu nom -potser la resistència en creure de veritat en la Federació-, es pot arribar a entendre per la seva complicada situació d’inferioritat manifesta respecte del PP en el camp del nacionalisme espanyol; però en el cas del PSC, aquesta actitud ronda la paradoxa. Limitat a la seva mínima expressió de força política (de moment), la seva oferta per guanyar-se un espai vital entre l’independentisme rampant i el centralisme renovat hauria de combinar certs condiments emocionals fins ara dissimulats; defensa de l’exercici del principi democràtic de la consulta, com a nació que s’és; proposta per convertir Catalunya en estat, dins la Federació d’Espanya i d’Europa, per descomptat.
L’aposta socialista per la reforma constitucional implica temps, molt de temps. Ningú pot pensar que serà fàcil que el conjunt de la classe política i dirigent de Madrid i els ciutadans espanyols assumeixin la inviabilitat de mantenir un statu quo insuportable per Catalunya, o fer entendre que el reconeixement de la sobirania no és el mateix que propugnar la secessió, o admetre que Espanya podria viure perfectament sense Catalunya i a l’inrevés també, però que junts pot resultar una mica més passador. Malgrat la pressió independentista pugui crear la sensació de que el temps s’esgota, de que el tot o res és inevitable per a l’any vinent; seria prudent treballar també amb la hipòtesi de que el 2014 no sigui un any decisiu, que la profecia maia d’ERC i associats no es compleixi; que el futur no està predeterminat, que totes les opcions resten obertes, encara, menys retrocedir. Però per tenir alguna opció en la prorroga guanyada per una rectificació de les urgències, el PSC hauria de perdre la por a les paraules.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
