Félix Francés, catedràtic d’hidràulica: “El barranc del Poio genera ‘avingudes llampec’ i hi ha llits així en tota la costa”

Félix Francés és catedràtic d’enginyeria hidràulica de la Universitat Politècnica de València (UPV). És un expert en inundacions i coneix bé el comportament de la rambla del Poio, la llengua d’aigua que ha arrasat l’Horta Sud i la més mortal després de la DANA del 29 d’octubre. Sobre aquest llit ha fet uns deu models d’estudi, ja que és un “prototip d’avinguda llampec”: l’aigua puja molt de pressa i agafa gran velocitat. Però “no és una cosa de València”, hi ha barrancs així en tota la costa espanyola. El seu departament també ha fet prediccions sobre els riscos dels cotxes, que han sigut un parany mortal en les riuades. “Quan l’aigua arriba al terra del vehicle, siga gran o menut, comença el perill d’arrossegament”. Recorda que les plantes baixes en zones inundables han de tindre escala a un primer pis, cosa que hauria salvat quasi la meitat de les víctimes. Aposta per un model que done informació de tot el llit en compte de sensors en llocs puntuals. Això, combinat amb la predicció de l’Aemet, permetria delimitar les zones més vulnerables quan hi ha fortes pluges i fer que els equips d’emergències es desplegaren abans i en llocs molt concrets.

Per què és tan perillós aquest tipus de rambla com la del Poio?

L’hem estudiada molt, perquè érem conscients que és un prototip de generador d’avingudes tipus llampec, que són una de les causes, juntament amb els cotxes, del nombre més gran de víctimes per inundació als països desenvolupats. Les avingudes llampec no són un problema de València, hi ha conques d’aquestes característiques per tot Espanya, Europa i el món, sobretot ací les tenim en les costes. A Catalunya, per exemple, veiem amb una certa freqüència inundacions així.

Les conques com la del Poio es donen en climes semiàrids o subhumits. El llit està sec normalment. Són conques de muntanya, i això significa que tenen pendent. I són menudes, així que, si el clima és torrencial o pot generar tempestes d’alta intensitat en duracions curtes, es produeix el còctel explosiu. Pot passar de zero a 200 metres cúbics per segon en 20 minuts. El perill és altíssim, perquè el temps de resposta disponible davant l’emergència és reduït. És també característica pel soroll en la crescuda, de fet se sent en els vídeos penjats en xarxes socials. Quan passa de sec a mig metre ja arrossega canyes, sediments, arbres o pedres. La crescuda se sent vindre, però és molt ràpida.

A les 12.20 del dia 29 d’octubre, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer dona un avís de possible desbordament i després els cabals baixen dràsticament. A la vesprada puja brutalment. És normal?

En aquest tipus conca, sí. Hi ha una primera tempesta al matí amb la conca seca. Quan acaba aquesta tempesta, l’aigua desapareix relativament de pressa, és una cosa habitual en aquesta mena de llit. Després hi ha una segona tempesta i és pitjor, perquè, a més el sòl és com una esponja mullada, si ja està ple d’aigua, no n’absorbeix més.

Es pot repetir aquest desbordament mortal?

Sempre hi haurà avingudes llampec. En la rambla del Poio i els seus afluents, però també en la rambla del Pozalet o la de Picassent. Amb el canvi climàtic seran més freqüents i segurament de més magnitud. Però una cosa és la perillositat i una altra cosa és el risc. Si aquesta perillositat té unes conseqüències en els éssers humans, ací parlem de risc, i tant la directiva marc d’inundacions com el pla de prevenció d’inundacions de la Comunitat Valenciana (Patricova) estableix que la prioritat és disminuir aquest risc.

Com es pot fer?

La inversió en infraestructura, en què incloc tant renaturalitzacions en els llits com estructures tipus micropreses, serveix per a reduir els riscos presents, però, si només es fa això, es pot crear una falsa sensació de seguretat i que la gent pense que el tema està resolt. Ha d’anar acompanyat d’un planejament urbà: què és no urbanitzable, què és urbà i, per tant, s’hi pot construir sense problema i què és urbanitzable, és a dir, que es pot permetre o no segons les condicions.

També cal adequar la nova edificació, com ja recull el Patricova per a les noves construccions: tindre l’entrada a 80 centímetres per damunt del nivell del carrer, estanquitat [de portes i finestres] fins a 1,5 metres, una vàlvula antiretorn [de les aigües al clavegueram]. Una cosa molt important és que la planta baixa tinga accés a les plantes superiors per dins. De fet, la meitat de les persones mortes en aquesta DANA eren persones majors que estava en plantes baixes sense accés a pujar a primers pisos, o en garatges i soterranis. Encara que la Comunitat Valenciana obliga a donar aquest accés en edificacions noves, es pot aprofitar la reconstrucció per a fer-ho ja en aquesta zona. I, per descomptat, cal implementar un bon sistema d’informació i avisos.

Precisament en el seu departament han fet dos models pilot de predicció per a la Confederació. En què consisteix?

Està basat en models matemàtics i dona una visió espacial del que passa en tota la xarxa fluvial més enllà dels sensors, que et donen informació en uns punts concrets. Si hi sumes la predicció meteorològica, el model el descendeixes a quines zones es poden inundar en concret. I si tens un model hidrològic, pots obtindre fins i tot la taca de la possible inundació. Guanyes temps, focalitzes el problema i pots desplegar el pla d’emergència on està el risc en concret. A més, pots personalitzar el missatge d’alerta al mòbil. No és el mateix missatge el que calia enviar a la ciutat de València el dia 29 d’octubre, que podria haver sigut “no agafe el cotxe o no isca fora de la ciutat”, que a Benetússer o Paiporta, on havia d’haver sigut “no isca de casa i puge com més prompte millor a una primera planta”.

A això cal sumar educació i informació. Si la gent sap que està zona de risc i sap quèha de fer, entendrà millor el missatge i també prendrà les seues pròpies mesures, com agafar estris personals, l’àlbum de fotos o el que considere valuós no perdre.

Un altre dels punts negres en aquesta tragèdia han sigut els cotxes. El 2019 un estudi del seu departament va identificar els riscos en cas d’inundació, en una anàlisi a Massanassa i Alfafar...

Quan l’aigua toca el terra del cotxe, aquest es converteix ja en un element perillós per l’arrossegament, i és igual que siga un utilitari o un SUV. Només aguanta més un tractor, perquè té poc volum, o un camió de bombers, que va ple d’aigua. El consell general, quan la inundació és de riu, és a dir, fluvial, és no agafar el cotxe. Quan és pluvial, per pluja, hi ha menys risc. El problema de baixar pel cotxe al garatge és que, si la inundació és pluvial, l’aigua hi entra a poc a poc, però, si és fluvial, entra de sobte i moltes vegades ja no hi ha eixida.

En el cas dels guals inundables, les mesures poden anar des d’un senyal com els actuals a muntar una perxa amb què es puga veure l’altura de l’aigua abans de decidir passar-hi. Per a zones amb més risc, hi ha sensors molt barats que, en contacte amb l’aigua, disparen una alarma, cosa que permet donar informació del risc concret en guals concrets. Tota aquesta informació és molt important també des del punt de vista dels vehicles d’emergències, necessiten saber quines són les zones més perilloses quan circulen i treballen en una inundació.

Quines obres concretes d’infraestructura caldria abordar per a minimitzar els danys en la pròxima inundació en aquesta zona?

Cada cas és diferent, però, d’entrada, les mesures haurien de ser un paquet conjunt basat tant en la naturalesa com en l’estructura. A l’hora de renaturalitzar, cal intentar incrementar la capacitat del llit natural i homogeneïtzar-lo [que hi haja els mínims pics de velocitat possible i arribe a la zona poblada el mínim cabal possible]. Què significa? Per exemple, replantar vegetació de ribera, que té l’efecte de les micropreses. O dissenyar zones de sacrifici de tipus agrícola, on vaja l’aigua. Aprofitar els aiguamolls que hi haja perquè reben aquesta aigua o, si han desaparegut, els regeneres. Amb tot això emmagatzemes més quantitat i així, aigua avall, el cabal que arriba és més baix.

En el Poio no té sentit renaturalitzar, perquè el llit és natural només en la part mitjana alta. Sí que té sentit la reforestació en la part de la muntanya, perquè els arbres disminuïen la producció d’escorrentia i sediments. També es poden instal·lar micropreses, que retenen sediments i indirectament fan un efecte de laminació de l’hidrograma [que la corba de cabal siga menys pronunciada]. Les micropreses en aquests barrancs secs, al meu entendre, no tenen impacte ecològic, perquè no hi ha flux continu d’aigua, no és un tall per al moviment dels peixos, per exemple.

A partir d’ací, la proposta que vam fer fa anys era portar el llit amb corredors verds cap a Paiporta-l’Albufera i la diferència sobrant cap al nou llit del riu Túria. On no cap un corredor verd, es pot fer una canalització clàssica de formigó o escullera. Però cada cas és diferent. Per exemple, en el Segura sí que vam proposar una renaturalització del llit.

Netejar les canyes és una solució o agreuja el problema?

Netejar els llits no és la solució, això va en contra de les propostes de renaturalització. Creiem que, amb caràcter general, és millor utilitzar la mateixa xarxa fluvial com un element de laminació perquè els llits no es convertisquen en tubs d’aigua. Amb les canalitzacions també cal anar amb compte, perquè et resolen el problema en un punt, però et poden empitjorar la situació aigua avall, on arriba l’onada de crescuda abans i amb un pic més gran.

Et diria que si els ponts tenen un problema amb les canyes per l’obstrucció, és més barat redissenyar els ponts, perquè les canyes són una espècie invasora i no desapareixen netejant. Caldria fer aquesta tasca cada dos anys, és inviable. I dos, si ho fas, et carregues l’ecosistema de ribera i l’ecosistema fluvial. Ara bé, hi ha una manera d’eliminar canyes sense fer mal a l’ecosistema, però és molt car: les canyes són molt sensibles a l’ombra, així que primer es planten arbres de ribera i, a partir d’això, ja no creixen.

És factible moure a la gent que viu en aquestes zones que han quedat arrasades?

Evidentment, els habitatges o les fàbriques que s’han destruït haurien de construir-se en un altre lloc. En el model de construcció espanyol i europeu, les cases només pateixen danys estructurals si estan prop dels barrancs. Aquestes jo les mouria. Però la resta no podem moure-ho: són milers de fàbriques i unes 300.000 persones. És econòmicament inviable i socialment impossible. Només conec a València un cas en què s’haja fet. Va ser després del trencament de la presa de Tous i es van desplaçar els pobles de Gavarda i Beneixida. Però, clar, eren localitats de pocs milers de persones i hi havia pànic, la gent estava disposada a moure’s. Ací no crec que hi haja 300.000 persones disposades a moure’s.

I és factible desviar barrancs?

En el tema d’infraestructures, hi ha una panòplia d’unes quinze coses que es poden fer, i cada cas té una solució òptima segons els condicionants mediambientals i socials. Cal veure quina solució és més eficaç en la disminució del risc i més eficient en termes econòmics. Per exemple, en el pla que vam fer el 2006 sobre el barranc del Poio, es reduïa el risc en l’escala del 15 al 4 i costava 150 milions. Si ho haguérem fet llavors, vistos els danys, hauria eixit molt barat. Quan valorem els danys, tenim en compte els danys directes com el cost de la neteja, reconstrucció d’infraestructures, edificació, pèrdua de collites o arbres. Però després hi ha danys indirectes, com tindre milers de fàbriques parades, milers de persones en l’atur, la pèrdua de valor dels sòls inundats, els préstecs que cal demanar o el que va suposar tindre tallades les autovies de connexió a Madrid o Alacant.

Creu que es posaran solucions aquesta vegada en el sud del València després de la devastació?

Espere que sí. Perquè l’Horta Nord té el barranc del Carraixet i en els anys 90 es va fer un disseny per a un nivell de protecció de 500 anys. A la ciutat, el nou llit del riu va resultar també amb capacitat per a un nivell de protecció de 500 anys. Llavors, a l’Horta Sud són de segona categoria? Seria difícil d’entendre i ho dic constantment. S’haurà de fer alguna cosa, i a més ha de tindre també aquest nivell de protecció de 500 anys, no pot ser una cosa per a eixir del pas.