Perplexitat

L'univers dels individus mitjanament informats és definitivament trist. Està conformat per mons desapareguts o en una clamorosa decadència, i no hi ha expectativa il·lusionant capaç de contrarestar aquesta tristesa. La pintura, el cine, la música, la literatura, tot això pertany més al passat que al present, i l'ombra de la seua desaparició o, si més no, del seu emmusteïment definitiu aguaita en el futur immediat. Certament, les categories segueixen ací, algunes pareixen més vives que mai, però és un miratge. Malgrat aquest discutible principi segons el qual tots som artistes en potència, l'art ha de ser necessàriament excepcional, que no vol dir car, ni inaccessible i elitista, però sí inquisitiu, il·luminador i culturalment rellevant sense deixar de ser intel·ligible. L'abundància de pel·lícules, d’objectes que pareixen llibres, de gent que es dedica a fer fotografies amb vocació artística i, no diguem, a «crear» imatges, textos o melodies amb l'ajuda de tota mena d'enginys cada vegada més autònoms, soterra totes aquestes activitats en el tòpic, la mistificació i la mediocritat, en una descoratjadora manca d'eficàcia excepte pel que fa a uniformitzar el gust i les idees. I un art estandarditzat és un no-art. Tampoc queda ja res de la cultura popular que ens feia somiar vides i mons no necessàriament millors, però definitivament distints. La realitat la va matar. Robin Hood, amb la seua generositat, poetitzava la impotència popular enfront de les injustícies. El Carib exuberant i els seus simpàtics pirates temeraris eren el reflux pal·liatiu d'un món nascut del saqueig. Els somnis tecnològics de Jules Verne van sorgir d’una optimista bambolla burgesa que esdevindria la matriu dels nostres malsons actuals. El lladre de Bagdad no era qui deien, i la Pèrsia que flueix de les partitures de Ketelbey mai va existir excepte en el nostre àvid imaginari colonialista. L'Àfrica de Mogambo o Hatari potser sí que existí, encara que de manera diferent de com se'ns presentava. La Nord-amèrica de l'American way of life, que encara podem veure recreada en algunes pel·lícules de les dècades centrals del segle XX, només va existir en la propaganda de la lobbista Associació Nacional de Fabricants. I tampoc queda res d'aquella Europa esperançada dels anys de la recuperació econòmica, que tan bé va retratar la commedia all’italiana i que, com ara sabem, estava i està sotmesa a una estricta tutela militar i política des de, almenys, la Segona Guerra Mundial.

La mateixa democràcia està deixant d'existir, està deixant de ser versemblant a mesura que les forces i els personatges que sempre l'han controlat van fent-se notar amb un desvergonyiment creixent. Ja és més que sabut que els nostres hàbits estan subjectes a un monitoratge constant, i que la informació resultant es fa servir per a redirigir les nostres emocions i preveure qualsevol escenari polític amb antelació, però això és només una part del procés de degradació en marxa. Admetem que les catàstrofes sobrevingudes són aleatòries, i seria molt arriscat pensar que les pandèmies siguen experiments programats; no tant que ho siguen les guerres, els genocidis o les crisis financeres. Però tant unes com les altres serveixen al poder per a analitzar comportaments, afinar estratègies i perfeccionar la fórmula magistral de la governabilitat. Mesuren en temps real la nostra capacitat de credulitat i d'aguant. Prediuen les nostres reaccions davant de qualsevol atac a les nostres minvants prerrogatives i ajusten les seues pràctiques vampíriques als nostres patrons emocionals. Es tracta de saber quant estem disposats a engolir per a calmar les nostres pors. Consisteix a alimentar aquestes pors mentre es redueixen les nostres llibertats, de manera que per la por de la guerra acceptem la guerra, i que per por al patiment acceptem el patiment alié, impedint-nos percebre que aquest no és sinó el prolegomen del nostre. Es tracta de fer-nos còmplices de la nostra pròpia tragèdia.

Ens sorprenem ara que els multimilionaris s'estiguen fent càrrec directament del poder polític. Fins ara el controlaven a través d'uns testaferros que dissimulaven com podien la seua condició interposada, però sembla que comencen a ser innecessaris, i els neoreaccionaris, la veu dels actuals amos del planeta, ho diuen ja clarament: «La democràcia no està només condemnada, és la condemna en si», segons un dels autors de capçalera d'Elon Musk [La il·lustració fosca, Nick Land]. És la conseqüència lògica del sistema que hem acceptat o ens hem donat. S'enganyaven tant els que creien que podien controlar-lo com els que el creien dotat d’un suposat poder d'autoregulació. El respecte cap al criteri de la majoria, o la condescendència amb algunes pràctiques redistributives, són només estratègies eventuals i limitades. Serveixen per a equilibrar situacions que puguen ser perillosament inestables o per a optimitzar resultats. Se’n refot del bé comú, el sistema. I que els concernits no se n’adonen o no vulguen adonar-se, que pensen que no hi ha alternativa, està en la base del seu èxit. Per molt que apel·le a la llibertat, a la igualtat d'oportunitats i a la lliure concurrència, el seu únic mecanisme motor és l'extracció de benefici mitjançant la plusvàlua del treball i les rendes del capital. No hi ha més. La manera de fer-ho es va ajustant sobre la marxa. I és així com un grapat d'acaparadors han anat arrabassant funcions a l'Estat —de l'acció del qual no paren de queixar-se a pesar que està clarament reorientada vers la defensa dels seus interessos— i com se n'han anat apoderant de la pràctica totalitat dels recursos naturals i productius, incloent-hi el sòl agrari («la terra per a qui la treballa», us en recordeu?), de la logística que interrelaciona el planeta i fins i tot de l'espai exterior, que podem donar ja per privatitzat. I ara se n'estan pujant a l'escenari. Els més narcisistes entre ells han decidit que ja és hora que tothom sàpiga qui mana ací. Comencen a emergir com el pus en els grans d’un cos malalt.

Hem deixat que la lògica capitalista —la seua carència, més aviat— ens cale fins al moll de l’os. No hem volgut enfrontar-nos al seu inherent caràcter inhumà, no hem volgut veure cap a on ens conduïa i ara tenim greus dificultats per a entendre-ho. És un sistema econòmic implacable, sense la més petita consciència de la seua perversitat estructural. Està mancat d’ella perquè, probablement, el descrèdit de la seua aclaparadora obscenitat el faria inviable tot i amb les ingents quantitats de cinisme que és capaç de segregar. Produeix ments malaltes que necessiten creure's les mentides que es veuen obligades a engolir i les que elles mateixes generen, individus que no són capaços de veure el que tenen al davant, i molt menys preveure el que està a punt de passar per imminent o predictible que siga. Estupor era l'única cosa que traslluïa el semblant arrebossat en pols d’aquells que escapaven de les Torres Bessones. El mateix estupor que va descol·locar a Aznar i els seus ministres quan es van produir els atemptats d'Atocha. La seua primera i única reacció sincera va ser la de no creure-s’ho. En l'última dana de València no és difícil detectar un mecanisme semblant. Per molt que se sabera què podia passar, molt pocs van creure que passaria, la majoria no s'ho volgué creure. I ara, després de fer el paperot, els directament responsables continuaran actuant com si res haguera succeït i moltes de les seues víctimes potencials els seguiran el joc. Potser a aquestes els passe algun dia com a la senyora que va votar a Milei i era interrogada per una periodista davant de la farmàcia on li acabaven de negar els medicaments que fins a aquell moment estaven subvencionats. Es preguntava en què s'havia equivocat i no sabia què respondre's. Pel que es veu, la perplexitat serà l'últim que ens quede quan les conseqüències d'una manera de vida dement ens arriben d'una manera que no puguem ja entomar. Uns i altres. Després de rebre un tir a traïció, el director executiu de United Healthcare es va girar perquè no entenia què estava passant, i el més probable és que morira sense entendre-ho.